Jugant a ser déus, reflexió a partir de la pel·lícula Gattaca

Jugant a ser déus, un futur no tant llunyà

per Ariadna Vidal, alumna de quart d’ESO.

Gattaca ens presenta una distopia on la classe social és determinada per el mitjà pel qual has nascut, la clonació aplicada a la reproducció s’ha sobreposat a la concepció natural. A continuació repassaré la cinta tot discutint els seus temes principals com la predisposició genètica, la força de voluntat, la competitivitat genètica… Aportant a més dades d’estudis recents i opinions d’experts.

LA SOCIETAT: “I belonged to a new underclass, no longer determined by social status or the colour of your skin. No, we now had discrimination down to a science.”¹

Gattaca ens presenta la següent situació on la societat està dividida en dues classes:

-La gent perfecte genèticament que neix sabent que és la millor en algun aspecte sent gent molt narcisista i egoista. El fet de que quasi mai es trobin amb la realitat (l’actual) d’equivocar-se fa que siguin persones molt buides, com es el cas del germà del protagonista.

Les persones que han patit alguna classe de malaltia, que no poden exercir o que fallen per alguna raó es senten frustrades, ja que ni sent els millors en la seva àrea poden arribar on volen.

-La gent no perfecte genèticament o mestissa creuen ser inferiors a la resta i viuen en unes condicions molt més baixes degut a la dificultat de trobar feina i a el punt de vista i la pressió de la societat respecte elles. Això fa que es sentin frustrades i no donin tot el que podrien donar ja que no s’espera d’ells que tinguin aspiracions.

Aquesta societat si la mirem emocionalment la sentim molt extranya, molt incorrecte, molt antinatural, però s’allunya realment de les lleis naturals? En la natura sempre s’ha parlat de la llei del més fort, on les races o espècimens més capaços són els que sobreviuran i per tant es reproduiran creant més amb les mateixes característiques. Un exemple seria quan una lleona caça una gasela, perque és més ràpida o en les tribus de la selva les persones són de baixa estatura, perquè aquestes són les més capaces de sobreviure. Per tant no és tant descabellat que quan s’introdueix aquest sistema de reproducció assistida i es converteixi en l’utilizat generalment s’estableixin aquestes diferències entre els fills de Déu i els fills de la Ciència.

Amb això no vull dir que aquesta diferència sigui correcte, sinó que la seva estructura és típica de la naturalesa. Ho ideal seria que el govern regulés els drets que tenen tots com a persones, sense importar la seva genètica a l’hora de possibilitar-los una vida millor. Aquest hauria de fer que la genètica de cadascú només és tingués en compte a l’hora de detectar malalties o a l’hora de veure quines persones estan més predisposades a cada feina, però sense oblidar que qualsevol persona pot ser molt capaç encara que la seva genètica digui tot el contrari. Però això la convertiria en una utopia, i no en el que es: una distopia.

LA IDENTITAT: “I’ve taken the liberty of eradicating any potentially prejudicial conditions.”²

En la societat reflexada a Gattaca hi ha una obsessió constant en defensar la pròpia

identitat, que et fa tenir uns valors característics que et faran superior o inferior a la resta. Això fa que la gent no tingui un procés de descoberta personal i no vegi com ha de ser, quines són les seves aspiracions, en què és bo, que el fa feliç… Tot això ve dictat de naixement de manera que no se li dóna importància al creixement personal, ni a les aptituds, sinó a la predisposició genètica. Això ho veiem en la cinta amb els constants anàlisis dels treballadors i a les entrevistes, que només consten, obviament, d’un anàlisis sanguini.

Per tant trobem en Gattaca una humanitat sotmesa a la ciència des d’abans del naixement i sotmesa a les espectatives de triomf social. Degut a això s’erradiquen els elements que fan diferents a les persones i que les fan tenir diferents aptituds, característiques i defectes. Tots aquests es veuen com a limitacions, en aquest aspecte s’assembla molt a el transhumanisme que consisteix en eliminar tots aquestes limitacions naturals mitjançant la teconologia i la ciència. El que no té en compte aquesta societat, i en el que segons la meva opinió s’equivoca és en que aquests “defectes” són al cap i a la fi el que fa especial i diversa a la humanitat.

Un futur llunyà? “I not only think that we will tamper with Mother Nature, I think Mother wants us to.”³

La clonació com a mitjà reproductiu: “They used to say that a child conceived in love had a greater chance of happiness. They don’t say that anymore.”⁴

El que diferència a la societat de la cinta de la nostre és com el nou mètode per a concebre s’ha establert fins al punt en que desbanca al natural. La principal reacció al veure això a la pel·lícula és pensar que això ens queda molt lluny, però és realment així?

Hi ha nombrosos estudis actuals relacionats amb aquest tema, però possiblement el més important va ser el de Craig Venter, publicat a la revista Science. Aquest científic junt amb el seu equip va aconseguir fabricar l’ADN complet del bacteri ‘Mycoplasma mycoides’ i introduir-lo en una altre cèl·lula d’una altre especie anomenada ‘Mycoplasma capricolum’. Això, dit així pot semblar un fet aïllat, un altre experiment més, però es tracta del primer cop en que es crea vida sintètica.

Per tant, es veritat que això és un organisme molt senzill, però en el futur es podria utilitzar per a millorar el sistema utilitzat per a conseguir-lo i aplicar-lo a la raça humana. Quan això passes ens trobaríem a Gattaca.

De fet ja hem tingut un cas d’un nen “perfecte” (o així el va anomenar el periodisme sensacionalista) a Filadelfia al juliol del 2013. En aquest cas es va fer un anàlisi cromosòmic i genètic dels embrions per a escollir el que tenia la quantitat de cromosomes correctes, raó per la qual no s’havia pogut quedar embarassada, l’organisme rebutjava les composicions genètiques defectuoses.

Una altre qüestió molt lògica és com s’acaba implantant totalment aquesta? Sembla una pregunta complexe, però realment és molt senzill de resoldre. En el moment en que es comences a legalitzar aquesta pràctica, només arribaria a famílies riques que volguessin que els seus fills arribessin molt lluny fàcilment. Quan la indústria anés creixent gràcies als diners d’aquests s’aniria expandint cap a gent de classe mitjana fins al punt en el que tothom pogués utilitzar-la. La gent la utilitzaria inicialment per a evitar malalties, però la indústria veuria que el seu mercat seria major si creaven nens cada cop més perfectes, la qual cosa augmentaria el nombre de gent capacitada per a determinades feines i augmentaria la competència i això alhora també faria que s’haugmentés el consum.

El perfil genètic pròpi:“What’s your number?”⁵

Tenim tant aprop l’analisis del nostre perfil genètic? El tenim molt aprop en el sentit de que ja hi ha actualment empreses com 23andMe o Navigenics que mitjançant una mostra et mostren el teu perfil genètic. La diferència entre la nostra realitat i la de la cinta recau en la precisió, ja que molts investigadors com per exemple el genetista David Goldstein opina que nomes es poden documentar un 2 % de les malalties més freqüents en la base genètica.

Per a provar la poca fiabilitat del sistema actual, uns investigadors van enviar 5 proves suposadament diferents, que eren del mateix donant a diferents empreses i van donar resultats totalment diferents.

En conclusió voldria dir que aquesta pel·lícula m’ha sigut molt útil per a investigar temes que feia temps que m’interessaven, com ho propera que tenim aquesta realitat i com canvia la societat. Trobo que de GATTACA es poden treure milers de temàtiques i interpretacions que poden ser molt útils per a reflexionar sobre un tema tant actual com pot ser la clonació. La meva opinió respecte l’ús d’aquesta i d’altres noves ciències és que no podem determinar si són correctes fins a que no es descobreixi que poden implicar de manera clara. Quan això ocorri, cadascú crearà el seu debat intern sobre que és correcte, degut a que últimament la ciència abansa molt més ràpida que la moral i ètica humana. Finalment, el govern establirà una serie de lleis que haurem d’acatar encara que discrepem moralment.

¹ “Pertanyia a la nova classe baixa, aquella que ja no era determinada per l’estatus social o el color de la pell. No, ara la discriminació estava sota la ciència.”

² “Em vaig prendre la llibertat d’erradicar qualsevol condició potencialment perjudicial.”

³ “No tant sols crec que poguem alterar la mare natura, sinò que crec que aquesta ho vol.”

⁴ “Deien que un nen concebut amb amor tenia més possibilitats de ser feliç, ja no ho diuen més.”

⁵ “Quin és el teu nombre?”